Ambient olímpic al recinte de Montjuïc. Arxiu General de Fira de Barcelona. Autora: Pilar Aymerich

Per a tots els que vam tenir la sort de viure-ho, sembla que va ser ahir. Però, no. Ja ha passat un quart de segle. Sí. El 2017 es compleix el 25 aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, curiosament, els Jocs de la XXV Olimpíada. I és que, després de molts intents, el somni de la ciutat més cosmopolita, avantguardista i moderna de la Península Ibèrica es feia realitat en aquell llunyà estiu de 1992, després de la seva nominació com a seu olímpica, el 17 d’octubre de 1986, data ja mítica en l’imaginari col·lectiu des que el llavors president del Comitè OIímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, pronunciés el nom de Barcelona en català.

El moment clau

L’anunci de Joan Antoni Samaranch,
proclamant la ciutat de Barcelona com a
seu dels Jocs Olímpics de 1992

La designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992 va ser per a la ciutat un revulsiu similar al que van representar les exposicions de 1888 i 1929, especialment aquesta última, que va donar forma al recinte de Montjuïc, seu de Fira de Barcelona des de la seva constitució oficial el1932. I aquest va ser el principal as amb el qual comptava Barcelona’92. Perquè des del primer moment, la candidatura olímpica contemplava que la muntanya de Montjuc i les seves instal·lacions, com l’Estadi construït el 1929 o la mateixa Fira, fossin el centre neuràlgic d’un esdeveniment que va suposar un abans i un després per a la ciutat.

Centre principal de Premsa durant els JJOO’92. Arxiu General de Fira de Barcelona. Autora: Pilar Aymerich

Vista general recinte de Montjuïc. Arxiu General de Fira de Barcelona. Autora: Pilar Aymerich

El llegat de 1929

Així, les torres venecianes, construïdes com accés a l’Exposició de 1929 i que des de llavors són el pòrtic d’entrada al recinte de Montjuïc, donaven la benvinguda, a través de l’avinguda de la Reina Maria Cristina, als milers d’espectadors que accedien l’Anella Olímpica.

Però, a més, Fira de Barcelona va tenir una participació destacada amb la cessió de tres palaus firals que s’alcen a banda i banda de l’avinguda i que van ser la seu del Centre
dels Mitjans de Comunicació, que incloïa el Centre Principal de Premsa i el Centre internacional de Ràdio i Televisió, el Centre Principal d’Acreditacions, el Centre de Representació del Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona 92 ​​(COOB’92), el Centre d’Informació i Operacions de Tecnologia,el Centre de Restauració del personal de l’organització i el Centre d’Acollida per als patrocinadors.

I també va ser seu olímpica, acollint les proves d’esgrima, que van tenir lloc al Palau de la Metal·lúrgia, l’actual palau 8. Amb una superfície de 19.000 metres quadrats, l’edifici, que va ser projectat en 1927 pels arquitectes Alexandre Soler i Amadeu Llopart, es caracteritza per la seva gran cúpula descomposta en triangles sota la qual es va situar la pista en què es van disputar les finals d’aquesta competició.

Josep Miquel Abad. Arxiu General de Fira de Barcelona

Capital humà

A més de cedir les seves instal·lacions, Fira de Barcelona va col·laborar amb l’èxit de Barcelona’92 amb el seu capital humà. Molts empleats de la institució van ocupar llocs de responsabilitat en l’organització dels Jocs i molts altres van ser voluntaris olímpics.

Però, sense cap dubte, el gran nom propi de tots ells va ser el de Josep Miquel Abad, nomenat director general de Fira de Barcelona el 1983. La seva bona tasca gestora a Fira va fer que el llavors alcalde de Barcelona, ​​Pasqual Maragall, el posés l’any 1987 al capdavant del COOB’92, el comitè organitzador “dels millors Jocs de tota la història olímpica”, tal com va dir Joan Antoni Samaranch el 9 d’agost de 1992 a l’acte de cloenda dels Jocs de Barcelona … Ja fa 25 anys … Sí, sí … I sembla que fos ahir.

 

EDU PÉREZ MOYA